Manolo Martínez: «El futur del Nàstic està en mans de nois humils que, de ben segur, progressaran»

El bigastrenc explica la seva experiència com a jugador i segon entrenador del club grana

Manolo Martínez durant l'entrevista.

La teva carrera va començar a Alacant, prop del teu poble natal, amb l’Hèrcules, però… Com vas començar a interessar-te pel futbol?

Home, doncs ja des de petit, com tothom. Vam començar jugant al carrer i vaig tenir la sort que va aparèixer a la meva vida Manuel Rodriguez “Tonono”, un entrenador —que justament ara és el director de la pedrera de Las Palmas— que va canviar una mica la forma de veure el futbol l’any 1988. Així que, imagina’t, vam coincidir amb una persona de l’escola canaria, que volia pilota… i això l'any 88 era pràcticament impossible. Som un poble molt petit de 5.000 habitants, però hem aconseguit treure 6 professionals del futbol.

Ets el rei dels ascensos a can Nàstic, dels 4 ascensos que has viscut al llarg de la teva carrera, un va ser amb el Tenerife i tres a Tarragona. Quin d’aquests és el que t’ha fet més il·lusió?

Sincerament, crec que va ser el primer, perquè venia de jugar quatre anys a l’Hèrcules on havia lluitat i inclús jugat dos ascensos per pujar a 2a divisió. I després arribo aquí i fem el salt al futbol professional, de manera que va ser el més important per mi. El que més rellevància va tenir a Tarragona va ser el de 1a divisió, però crec que aquest primer ascens va esdevenir un punt d’inflexió en la meva carrera esportiva. A partir de llavors, ja no vaig jugar a 2a divisió B.

Quin és el pitjor moment que has passat al Nàstic?

Doncs he passat per vàries lesions. Vaig patir la lesió dels creuats, ja que vaig haver de forçar perquè l’equip passava per un mal moment i vaig tenir la mala sort que me’ls vaig trencar. Tot i això, crec que em vaig recuperar en el lloc ideal i bàsicament aquest va ser el meu moment crític a Tarragona.

La temporada 13/14 vas fitxar pel Levadiakos grec. Quina experiència t’emportes del teu pas per Grècia?

Doncs la veritat és que l’estava buscant, perquè s’acabava la meva carrera i en sortir del Tenerife vaig tenir l’oportunitat d’anar a Anglaterra, que era el meu somni. En aquell moment, Anglaterra no era com és ara, però sí que tenia un futbol que m’atreia molt. Més enllà del futbol, també per la cultura, perquè m’havia sentit molt identificat quan havia visitat alguna ciutat o club. Era llavors quan havia de donar el pas; finalment no es va fer el fitxatge per un club anglès, però jo vaig sortir del Recreativo pensant que per edat havia de marxar. L’experiència del Levadiakos… vaig ser afortunat perquè hi tenia dos amics meus, allà: l’Iker Begoña, que havia jugat al Recreativo; i Josema, el lateral dret, que venia del Liverpool. Allí, però, es juga un futbol molt diferent, ja que no és gaire regular. Hi ha entrenadors més aficionats del físic, d’altres que no… per això dic que és bastant irregular. Però va ser una experiència boníssima: era Primera Divisió, tots els partits eren televisats, t'enfrontaves en grans estadis i, sobretot, amb grans aficions —perquè aquells diuen que estan tronats, però es queden curts…

Després del teu pas per Grècia vas decidir tornar a un Nàstic que en aquell moment estava a 2a B. Què et va fer tornar a Tarragona?

Realment no vaig ni pensar en el fet de tornar, però la recuperació d’una lesió la vaig haver de fer aquí a Salou, justament a l’edifici del costat del meu restaurant. Vaig tenir l’opció de recuperar-me amb el metge de la selecció grega en una clínica d’Atenes, perquè era amic íntim amb el president del club; o de venir aquí a què m’operés en Ramón Cugat —que és el que ja m’havia operat prèviament dos cops— i que em recuperés amb l’Ernest Canete, que ja el coneixia de la meva lesió del genoll. Així doncs, vaig trucar per demanar cita; a l’Ernest el vaig agafar com a fisioterapeuta particular i cap aquí que vaig tornar. Però per atzar vaig coincidir al gimnàs amb Felipe Ortiz, que en aquell moment formava part del cos tècnic del Nàstic amb Vicente Moreno i Emilio Viqueira. Ell va ser qui em va menjar l’orella dient-me que ja no tornés, que em quedés aquí a Tarragona… És clar, jo els explicava que ells eren a 2a B, que jo jugava a Primera Grega i que el futbol, que era molt físic, em beneficiava molt, i tècnicament podia rendir molt bé…

I, al final, es van donar les circumstàncies que la meva família es trobava molt bé aquí i jo m’anava recuperant molt bé, i finalment vaig optar per això. L’Emilio i el Vicente van parlar amb mi i va ser quan em vaig arriscar a abandonar la Primera Divisió Grega amb un bon contracte per venir a jugar aquí a Segona Divisió B.

A quina ciutat t’han acollit millor dels llocs on has jugat?

Ostres! Clar, jo sempre dic que he tingut vint anys de carrera molt molt bona. Jo surto de l’Hèrcules amb 18 anys i faig el salt al futbol professional sent juvenil jugant a 2a Divisió A. I se’m dona perfecte. Tu imagina’t un estadi com el José Rico Pérez, de 30.000 espectadors… i allà hi jugo quatre anys. Després vinc a Tarragona i el primer any pugem a 2a Divisió A. Formo parella amb l’Abel Buades —que l’altre dia es va passar per aquí el meu restaurant— i quedem setens sent l’equip revelació i sent el Nàstic de Tarragona, que portava quasi trenta anys sense tenir aquesta regularitat. Però és que la temporada següent pugem a Primera Divisió i jugo a l’elit del futbol espanyol. I després me’n vaig a Tenerife, en dos anys fem un play-off i el següent pugem i torno a jugar a Primera Divisió. I, posteriorment, amb el Recreativo de Huelva jugo tres anys a Segona, on donem uns registres espectaculars! Amb jugadors molt joves, entrenadors molt joves, com Sergi Barjuan, Álvaro Cervera, Pablo Alfaro… Vaig tenir entrenadors molt bons, però que van començar la seva carrera allí al “Recre” amb jugadors que, finalment, també van fer molt bona carrera. I a Grècia quedem setens el primer any, i torno al Nàstic per tornar a pujar a Segona! A més, aquell any l’Emaná falla aquell penal per pujar a Primera… però és que em retiro al Nou Estadi jugant-me l’ascens amb l’Osasuna!

Aquesta és la meva trajectòria resumida, però no et sabria dir on he estat millor, perquè m’han tractat de luxe a tot arreu. Gràcies a Déu, tot i que el futbol m’ha donat lesions importants, sobretot m’ha donat companyonia i molt bons resultats allà on he estat.

Tenies alguna mania o superstició abans de saltar al rectangle de joc?

Vaig començar tenint-ne moltes quan era jove, però les manies, em va comentar un psicòleg, eren per a la gent que tenia molt poca confiança, i des d’aquell dia ja les vaig deixar totes. Alguna havia estat no menjar tomàquet abans d’un partit, però gràcies al seu comentari les vaig deixar totes, perquè veia que no funcionaven per a res i, en lloc de sumar, em restaven.

Ens podries explicar alguna anècdota graciosa o curiosa amb algun jugador, exjugador o míster del club?

En tinc moltíssimes! Però l’anècdota dona la casualitat de ser que jo semblo ser un personatge en el món del futbol. No fora del camp, però sí dins d’aquest. Recordo d’anar a jugar al Carlos Tartiere i que em conegués tota la plantilla de l’Oviedo per les històries que explicaven Mossa i Rocha. Recordo algun partit que m’arribava algun jugador de l’Oviedo i em comentava: «Escolta’m, Manolo, és veritat que et vas afilar els tacs en un partit contra el Villarreal, és que vaig veure un vídeo…». És clar, llavors jo els ho havia d’explicar. El problema era que jo sempre he anat molt al detall de les coses i sempre ho he ben explicat i detallat tot… i era quan els jugadors em miraven amb unes cares! Però jo sempre ho explicava tot a la perfecció. El que passa és que més que anècdotes, sembla que n’hagin explicat més de meves que no pas jo d’altra gent, semblava que era jo un personatge!

També va haver-n’hi una amb el Rocha al túnel de vestidors de l’Alcoraz l’any de l’ascens. Jo no havia vist el sorteig del play-off on ens va tocar l’Osca. L’Osca ho celebra perquè hi havia el Madrid a l’altra eliminatòria i no sé quin equip més. És clar, i aquells de l’Osca celebrant-ho. I, abans del partit, em venen el Vicente i el Rocha i em diuen que m’havien d’ensenyar el que havia passat aquí. Em van ensenyar el vídeo de la gent celebrant que els havia tocat el Nàstic i em vaig encendre. Imagina’t això 5 minuts abans de saltar a l’Alcoraz a jugar-nos la vida. Vaig sortir molt cremat. Si durant tota la setmana m’ho havien ocultat perquè no m’escalfés… Doncs vaig sortir al túnel de vestuaris i vaig cridar: «Escucha, ¡¿de verdad se creen estos que somos la perita en dulce!? ¡Vamos a aplastarlos!». I el Rocha sempre ha explicat molt aquesta història.

Pel que fa a la teva etapa com a membre de l’staff del club grana. Com et vas assabentar que el Nàstic et volia com a segon entrenador?

Un diumenge em va trucar el president i em va preguntar si hi volia tornar. Vaig entendre que es referia a la temporada vinent, però no, m’havia de presentar a Tarragona el dia següent. Vaig haver de planificar-ho tot a correcuita, perquè és clar que si et truca un president que m’ha fitxat dos cops, no podia dir que no. Ho vaig decidir tot en 5 minuts, i l’endemà ja estava al Nou Estadi amb els nois.

En arribar a finals de la temporada passada, el Nàstic passava per un mal moment. Et vas trobar amb algun problema dins el vestidor? Com el vau intentar solucionar, juntament amb l’staff?

Havien perdut 0-4 amb l’Eldense i estàvem a 1 punt del descens, amb un balanç de -10. Amb aquestes estadístiques qualsevol equip de qualsevol categoria no se salva. És molt complicat, perquè has de tenir un equip golejador, per tal d’equilibrar-ho. Malgrat això, ho vam aconseguir.

Els nois em vam rebre bé. Molts eren clients meus del restaurant, i molts altres, gràcies al futbol, havien estat rivals amb qui vaig mantenir relacions i valors de companyonia. Vam encadenar una bona ratxa de resultats, assolint la permanència en 12 partits. Vam posar l’equip tercer en la classificació personal durant aquest últim terç de la temporada. Aquests resultats van ser molt importants perquè si no arribem a aconseguir aquests punts de play-off, probablement estaríem parlant d’un desastre.

Va tenir importància el capità Joan Oriol en la revifada de final de temporada que us va permetre salvar la categoria?

Aquí tothom aporta, des dels més veterans als més joves. Tenim un molt bon fons de joves, el futur del Nàstic està en mans de nois humils que, de ben segur, progressaran. Tant uns com els altres van anar a una.

Com vas veure els joves que anaven pujant en el teu pas com a membre del cos tècnic?

El meu últim mig tram de temporada com a jugador me’l vaig passar lesionat. En aquell moment, vaig coincidir amb Manel Cazorla al juvenil, i ja vaig conèixer nois com Pol Domingo. És una casualitat que tres anys enrere el vaig pujar al primer equip. Felip Ortiz, que havia entrenat el juvenil, també m’havia parlat molt bé de Marc Montalvo. He vist de primera mà que és un gran professional, té la humilitat de voler progressar i la tranquil·litat i l’ambició de saber que és un bon jugador que pot arribar allà on vulgui.

A partir d’aquí, des de l’staff vaig anar veient els jugadors que hi havia. Fora del planter, també hi ha joves que han destacat molt com Tirlea, que ha donat un molt bon resultat. Al lateral esquerre, Nil és un jugador amb una progressió magnífica, a més de ser treballador, bona persona i bon company.

I pel que fa a la plantilla al complet, quin dels jugadors et va sorprendre més positivament la temporada passada?

N’hi ha molts. Com ja he dit, Tirlea i Montalvo tenen un potencial excel·lent. Són un conjunt de nois que entenen la professió, saben que s’han de cuidar i han de descansar, saben que és una feina que dura les 24 hores del dia. Per altra banda, Nil, que ara ha signat per la Ponferradina, em sembla un jugador espectacular per la categoria. Et puc desgranar un a un perquè, com a segon entrenador, m’he dedicat més a treballar en l’àmbit individual que no pas en l’àmbit general.

Com és Dani Vidal com a entrenador?

Va portar un bon equip: Manolo Oliva és la persona més important del club, coneix i sent la professió, els colors; sap molt de futbol i és un treballador nat, és el primer que entra i l’últim que surt. Ja el coneixia quan era jugador, que era entrenador de porters. Dani va portar també Joan Torné, que és un excel·lent professional que va solucionar el problema que teníem amb les lesions i ens va deixar l’equip tal com volíem l’entrenador i jo. Després, els dos analistes —Juli i Jaume—, que ens passaven totes les dades i vídeos del rival. L’èxit va arribar gràcies al bon equip que vam formar; cadascú va donar al màxim a la seva parcel·la. No va ser gràcies a Dani Vidal o a Manolo Martínez. Va ser el conjunt de tot.

Quan i per què vas decidir no continuar aquesta temporada?

Jo tinc una empresa amb molts treballadors a càrrec meu. És incompatible. Per a ser entrenador del Nàstic has d’estar disponible tot el dia; no valen només els entrenaments, sinó que t’has de relacionar amb els jugadors, fer menjades conjuntes, etcètera. Llavors, a mi no em donava la vida per a tenir una vinculació amb l’equip del 100%. Des del primer dia que ho tenia clar, i així li vaig fer arribar al president i a l’entrenador el dia del partit contra la Reial Societat. A l’entrenador li vaig dir quatre o cinc partits abans del final de temporada que s’anés movent per buscar un segon. He anat al Nàstic a aportar el meu gra de sorra en un moment difícil de l’equip, però un cop vam assolir els objectius, havia de tornar a la vida que realment volia portar.

Realment, per molts pot ser un insult el fet de no seguir al Nàstic. Tothom desitja entrenar el Nàstic, i jo que tinc l’oportunitat l’he acabat rebutjant. Aquest és un club que crida l’atenció a tots els entrenadors de la comunitat i jo he dit que no. És el que us dic: les situacions empresarials i familiars només em permetien entrenar aquests tres mesos. Malgrat això, hem aconseguit l’objectiu de la permanència i, a més, hem entrat a la Copa del Rei; una valoració excel·lent.

Com veus la plantilla actual? Creus que tenir-la tancada a finals de juliol és clau?

Van pas a pas. Vaig tenir l’oportunitat de sopar fa dues setmanes amb el president, en una menjada on em va explicar el nou projecte. Volen fer una cosa senzilla, tornar a l’essència de quan vaig arribar el 2003: gent amb gana que es volien fer un lloc al món del futbol cada dia, cada entrenament. Deixant de banda el tema econòmic, creant un projecte des de sota, sense tenir com a objectiu primordial arribar a dalt de tot, sinó que han d’anar creixent a poc a poc.

Pel que fa a la plantilla, no et puc dir res. No puc valorar els nous fitxatges perquè no els conec. Espero que el Dani pugui portar els jugadors exactament on ell vol per a l’equip.

Dels jugadors del vestidor, tant de la temporada passada com de l’actual, quin seria el més semblant a Manolo Martínez?

L’any passat Èric Montes. És un noi espectacular, no he recordat d’anomenar-lo abans. Em posa la pell de gallina, perquè és un capítol personal. L’han comparat molt amb Manolo Martínez, per tot allò que transmetia jugant, les ganes que posava sobre el terreny de joc. Crec que quan vaig arribar va fer un salt amb mi, ja no tant en el punt professional, sinó més aviat en el punt personal. Estavem molt en contacte; és un jugador que necessita una mica de pausa, de calma mental, perquè té molta ambició. Em recordava molt a mi durant el meu primer any. Tenia molta pressa per arribar al futbol professional, i això fa que cometis errors i els magnifiquis. Per exemple, contra el Barça Atlètic va perdre la marca de Chadi Riad, que en un córner i a partir d’un centre impecable, va rematar com un animal. Doncs va donar-li moltes voltes a aquest error i de com hauria d’haver actuat, i així es va passar un temps fins que vaig poder netejar una mica la seva ment. Aquest tipus de jugador és el que enganxa a l’afició del Nàstic. A la gent de Tarragona li agraden els jugadors amb qualitat, però sobretot la gent amb caràcter. Recordo com queia l’estadi quan anava a la banda i m’emportava algú per davant: el Nou Estadi rugia.

Actualment, no sé quin podria ser el jugador que més s’assembla a mi. Ander Gorostidi també és un altre perfil semblant, sobretot perquè té una arribada com la que tenia jo. Monti també seria un altre jugador, molt comparable a Rocha, menys dinàmic però més intel·ligent dins el camp.

En un futur, tens pensat iniciar una carrera com a entrenador?

No. Als 18 anys em vaig treure el carnet d’entrenador amb Tito Vilanova, que en pau descansi, i amb 19 vaig obtenir el segon nivell. Però no, tinc decidit que seguiré en aquest camí empresarial al 100%. Han estat tres mesos sense parar. La primera setmana no me’n recordava de les menjades. He parlat molt amb Pochettino (pare) que no tinc la calma necessària que hauria de tenir un entrenador —em passo els partits patint a la banqueta. Ell em deia que amb els anys passaria, però jo sé que no, acabaria embogint!