Sembla que ja no plou

«Llamp de llamp de contra rellamp!», hagués proferit un Capità Haddock nastiquer al presenciar el despropòsit en el gol rebut dissabte. Ni Sant Magí aquesta vegada, ni Santa Bàrbara, protectora dels llamps, pogueren evitar un gol del “Rayo” adobat amb la nostra parsimònia. No us diré l’expressió que vaig fer servir jo per lamentar-me, però els litres de pluja caiguts entre el “Cerro de l’Espino” dissabte i les Terres de l’Ebre diumenge, no haguessin estat suficients per apagar la meva ira.

Em vaig anar calmant, però, a mesura que el Nàstic es refeia d’aquell revés dels primers minuts de partit fora de casa, es posava la granota de treball i s’assentava al terreny de joc, fent una primera meitat poc vistosa, però seriosa i amb alguna ocasió a pilota aturada, que servia per oblidar aquella badada que de moment ens deixava sense premi, i ens permetia veure la segona meitat amb optimisme. No estava tot perdut.

Bramà la banqueta del Nàstic amb el gol de Pablo que rematava una pilota caiguda del cel, i eixordadora fou també la reacció de la grada com un tro inseparable del llamp. Quin goig escoltar i veure nastiquers animant i celebrant els gols grana a tots els camps. Fent quilòmetres a dojo, deixant-se diners, mullant-se... honor a tots ells. Dels cinc mil socis del Nàstic, aproximadament la meitat, o no apareixen pel Nou Estadi, o són carnets del 2x1 que té un únic titular perquè no ha trobat a qui convèncer per abonar-se o són un “poltergeist”, però, ai!, d’aquells acèrrims que no abandonen mai l’equip, ells són l’única raó de ser del Club Gimnàstic, l’ànima, una ànima que sembla que poc a poc va fent-se gran en els jugadors titulars, suplents i el cos tècnic, que amb la celebració unànime i eufòrica del gol grana, demostren unitat i gana, molta gana.

Arriben els canvis i amb ells ocasions clares de gol, a favor i en contra. Beneïda incertesa. Quin goig no adormir-se veient un partit del Nàstic fora de casa, quin goig patir per guanyar i no fer-ho només per perdre, quin goig Mario Rodríguez, al que només li faltà una bufada de la “Dana” per convertir en gol de la victòria una jugada que hagués signat el propi Aldrine Kivet, jove promesa de Kènia que ha fitxat per la NSA (Nàstic Soccer Academy) i que fou acomiadat del seu país com un heroi pel seu primer ministre i el ministre d’esports (veurem què en surt de tot això). Hem avançat i evolucionat amb el joc, ara volem guanyar i treballem per aconseguir-ho, res d’ajuda divina per aconseguir els tres punts, vaja, només en la nomenclatura de l’estratègia.

A la classificació sumem un punt, treballat i merescut, com també ho haguessin estat els tres punts o fins i tot una derrota per les ocasions clares que tingué el “Rayo” al final del partit, però a l’autoestima n’afegim tres, per ambició, esforç i gana. Nastiquers, amagueu els paraigües, la grisa tempesta perenne sobre el terreny de joc deixa entreveure clarianes, comença a sortir el sol i, el millor de tot, sembla que ja no plou. Us ho diu un Boig pel Nàstic.