Entrepà de pernil

A primera hora de la tarda, quan Zeus visità Amposta fent ostentació de pluja molt intensa, llamps i trons, haig de dir que per un instant dubtà d’agafar el cotxe i embarcar-me direcció Tarragona en una aventura cap al desconegut. Sortosament, no imperà la raó i poques hores després estava arrecerat sota les carpes del bar de l’estadi, compartint cerveses amb nastiquers i seguidors de gallecs, intentant que aquella pluja fina i constant, “orballo” pels visitants, no inundés les il·lusions posades en el matx posterior. Bevent i parlant amb la gent de Carballiño, em venia al cap Vigo, ells vam ser nosaltres, però aspirant a un ascens, no va poder ser, tornàrem amb les mans buides però amb vivències i records, i ara començàvem de nou el camí.

Hora de partit. L’atzar i un carnet d’un amic feu que pogués continuar a cobert a Tribuna. Quin goig tornar al Nou Estadi amb punts en joc, aquells nervis quan l’àrbitre xiula l’inici del matx no marxen mai. Què passarà avui?, em preguntava, veurem el Nàstic de la pretemporada, més atrevit, agressiu, amb bon tracte a la pilota?, o tornarem al futbol més arcaic empesos per la pressió dels punts? La resposta fou divina.

Gol de Sant Magí! Aquest era el nom de la jugada assajada que culminà amb el gol grana, així ho explicà Dani Vidal en roda de premsa, alguns ja comenten per twitter que seria bo anar ampliant el santoral en la resta de pilota aturada, Santa Tecla, Sant Pere i Sant Pau, etc. No se sap mai, tota ajuda és poca.

Tenia els ulls clavats al verd. No m’ho creia. El que havíem vist a pretemporada s’estava plasmant al camp. Circulació de pilota amb criteri i buscant fer mal a la porteria contrària, pressió, contundència defensiva, verticalitat i uns contra uns quan calia, etc. És exactament el que volia veure, però sincerament no ho esperava tenint en compte els precedents. Allò de pilotada amunt rifant la pilota, s’havia acabat, i la meva cara d’avorriment, herència de la temporada passada, també. Tenia els ulls clavats al verd.

Em feia sentir culpable menjar entrepà de mortadel·la al descans, el joc del Nàstic mereixia un entrepà de pernil, potser no ibèric encara, però si aquest joc es perpetua en el temps, qui sap.

Tenia els ulls clavats al verd. La segona meitat s’anava apagant entre ocasions clares de gol del Nàstic i domini de la pilota. Arribaren les acaballes del matx, i només aquelles ànimes grana esteses sobre la gespa, que els nostres jugadors s’havien deixat al camp fruit de la seva lluita, ímpetu i coratge, i una lògica por a perdre els tres punts que estàvem guanyant amb esforç, feren possible algunes arribades del rival, més amb el cor que amb el cap. Tenia els ulls clavats al verd.

Final. Adéu a les “meigas”, la maledicció del primer partit de lliga se l’emportava aquell gat negre que creuava esperitat la gespa del Nou Estadi abans de sortir corrents per la porta de gol de mar.

Només és un partit, el rival acaba d’ascendir, veurem quin joc fem fora de casa… sí, però l’equip ha evolucionat sobretot en bon tracte a la pilota, i si som capaços de seguir aquesta línia, hi ha raons de creure. El proper partit a casa, toca entrepà de pernil. Us ho diu un Boig pel Nàstic