Les quatre millors primeres jornades des del 1996

Feia 27 anys que el Nàstic no sumava almenys 10 punts en les quatre primeres jornades de lliga, poca broma. Ni la millor època de Vicente Moreno, ni de Luís César, ni de Josep Maria Nogués... Ens hem de remuntar a la temporada 1996/97 a 2aB amb Jordi Gonzalvo a la banqueta (sí, Jordi Gonzalvo) per veure aquestes xifres. Aquella temporada el Nàstic tenia també 10 punts a la jornada 4 del campionat, acabà primer classificat amb 75 punts i disputà la lligueta de playoff d’ascens a segona, on caigué eliminat. La temporada anterior, 1995/96, el Nàstic tenia també 10 punts a la jornada 4. En aquella ocasió finalitzà segon, i òbviament caigué també a la lligueta del playoff d’ascens.

Així doncs, les xifres del Nàstic actual es remunten al segle XX, és per això que hem de valorar-les i agafar-nos a elles quan vinguin els mals moments, que vindran, no seran tot flors i violes. Ja ho vam palpar diumenge al camp del Teruel, el Nàstic ja no va poder fer un futbol tan vistós i amb bon tracte de pilota, les dimensions del camp, una gespa alta (mooolt alta, costava fins i tot veure les botes dels jugadors) i un equip que coneix molt bé el seu estadi i les seves possibilitats, van fer que els grana haguessin de vestir la granota de treball per robar els tres punts amb aquella rematada de córner que Santi Coch segurament també celebrà efusivament.

Com he dit, no va ser el partit més agradable de veure, però així com no hi ha fill lleig per un pare, tampoc hi ha partit lleig si s’acaben sumant els tres punts. S’ha de dir, però, que no vaig patir tampoc gaire per marxar amb les mans buides de Teruel, el rival gairebé no va inquietar la porteria grana, llevat dels minuts posteriors al gol del Nàstic, en els quals llavors ja es van llençar desesperadament a l’atac. Al Nàstic li estan generant molt poques ocasions clares de perill, i quan això passa és perquè el Nàstic és llença a l’atac buscant la victòria com a Majadahonda, o quan el rival ataca a la desesperada com a Teruel. Amb el partit controlat, gairebé no ens inquieten la nostra porteria, en canvi, nosaltres, a diferència de la temporada passada, i en gran part gràcies a la qualitat tècnica dels nostres mitjos i davanters, sí generem perill. Una de les grans millores de l’equip.

Ara, tots aquells que busqueu contínuament excuses per no trepitjar el Nou Estadi no en trobareu, us toca moure el cul del sofà i animar l’equip de la vostra ciutat. No us conformeu només a ballar els concerts de Santa Tecla, balleu i entoneu l’Amparito des del seient del Nou Estadi i canteu els gols, crideu-los, portin o no nom, us heu de deixar la veu celebrant-los. Tots som necessaris per empènyer aquest equip que en algun moment necessitarà la nostra ajuda, donem suport, animem: aquesta temporada ho mereixen. Hem d’omplir el Nou Estadi diumenge, i el club ha de fer tot el possible perquè així sigui. Que no t’ho expliquin, estem fent història, jo hi seré, t’espero. Us ho diu un Boig pel Nàstic.