Eufòria

Ja tarden els ideòlegs del reality de cantants de TV3 a canviar l’Euphoria de Loreen com a banda sonora principal del concurs per l’himne del Nàstic. El «Nàstic, Nàstic, crida l’afició...» normalment ja fa que m’entri un pessigolleig al cos, però, actualment, qualsevol cosa que porti explícitament o implícita la paraula Nàstic em posa eufòric.

Quin començament de lliga. De bojos. És real? No m’ho crec. Si és un somni que ningú em desperti. Com es pot passar d’una apatia total la temporada passada, al nivell d’eufòria i de resultats d’aquestes primeres jornades? Segurament hi ha diverses raons: treure les pomes podrides del vestuari, haver confeccionat molt aviat la plantilla, tenir jugadors de la casa i joves que tenen gana, comptar amb uns tècnics que han sabut inculcar treball, sacrifici i esforç durant la pretemporada, disposar d’una sòlida defensa, etc. Les raons evidentment són múltiples, però a la que jo dono més importància és a la de voler guanyar tots i cadascun dels partits. Mentalment estem enfocats a aconseguir els tres punts. El menyspreu a guanyar, l’adoració de l’empat com una relíquia i aquells partits insuportables en els quals el que et venia més de gust era plorar de ràbia i tristor i et senties impotent, afortunadament han passat a millor vida. Els fitxatges de jugadors de qualitat i amb mentalitat ofensiva (Jardí, Concha, Mario...) han ajudat a donar aquest pas endavant, imprescindible per sortir de la mediocritat i poder així conviure amb l’excel·lència.

No us ho negaré, tinc vertigen, molt. És tot idíl·lic, perfecte, gloriós. Acostumats a les decepcions, costa de creure que tot siguin flors i violes. Em va semblar fins i tot veure el fantasma d’Elda els últims minuts de Lugo, però afortunadament eren tot imaginacions meves. La situació ha canviat, ja no som aquell equip poruc i pusil·lànime, som líders i, el millor de tot, exercim com a tals. Tenim un equip que es mou bé en tots els registres. Podem ser més dominadors com contra l’Arenteiro, anar a remuntar un partit fora atacant com a Majadahonda, ser millors que un Barça Atlètic, posar-nos la granota de treball a Teruel, guanyar bé al Sabadell i atrinxerar-nos com els últims minuts de Lugo. Som un equip amb uns trets característics que haurien d’anar lligats sempre a la nostra samarreta: el treball incansable i l’ambició per guanyar. És per tot això que sé que em toca evolucionar com l’equip, deixar el vertigen d’herència d’experiències passades de banda, i gaudir, xalar i sentir-me eufòric, perquè tot ha canviat.

Dissabte hem de ser determinants a les grades del Temple, deixar fluir aquest estat de benestar físic i psíquic, ser optimistes i alegres, i d’aquesta manera empeltar els nostres jugadors de bones sensacions en els moments difícils, que n’hi haurà. No tinguem por, gaudim, deixem-nos anar, l’equip ja s’encarregarà de posar seny quan calgui, però quan necessiti rauxa, allí serem nosaltres, bramant i empenyent, i quan saltin els jugadors al verd i escolteu de fons l’Himne del Gloriós, somrieu, perquè els temps de penúries ja s’han acabat i entoneu eufòrics el «Nàstic, Nàstic...», perquè aquesta temporada és la nostra, ho sé. Us ho diu un Boig pel Nàstic.